L'estat de l'ésser humà tendeix cap a la independència.
Els catalans som éssers humans.
Per tant, els catalans cal que siguem independents.
Independents per triar qui volem que ens governi.
Independents per parlar català i no sentir-nos culpables.
Independents per gestionar els nostres ingressos i despeses.
Independents per ser nosaltres mateixos.
I que consti que no és res personal contra l'estat espanyol. És simplement que ens hem distanciat tan que ja no hi ha volta enrere.
Seria com un matrimoni que han perdut els que els unia, es discuteixen, es barallen, pateixen, i finalment, es separen, i curiosament, al llarg del temps segueixen sent amics.
Jo, encara que soc Catalana "pota negra": nascuda a Catalunya, de pare i mare catalans i avis també catalans, no es que tingui un sentiment arrelat a la terra: sí estic orgullosa de ser catalana, però si fos andalusa no em faria res. Però be, dona la casualitat que soc catalana i visc a Catalunya, i vull que el meu país es faci des de dins i que no ens ho arreglin des de Madrid.
A veure que passa el 27-S. Por fa, por fa, que guanyin els partits independentistes per majoria absoluta, por fa, por fa.
Si no és així, ens costarà remuntar, i no descarto fotre el camp a un altre lloc.
Bé, això és una "xuleria", ja que tot el que tinc, està aquí, la meva terra, la meva família, els meus amics, el meu gat,...
Per tant, m'he proposat, entre altres coses, parlar de la independència i "convertir" a tots els catalans i catalanes amb independentistes.
Però tinc que anar amb compte per no ferir sensibilitats. M'he adonat que és un tema que fa saltar "xispes" i que hi ha una sensibilitat especial al respecte.
Bé, imaginem que ja he convençut a tots els catalans i catalanes que siguin independentistes, i guanyem les eleccions.
I ara què?
Ara ve la segona part: si guanya ERC o la CUP no passa res. Ja m'està be, però si guanya CIU, és horrorós, seria com reviure el mal son d'estar governats pel PP.
Per tant, un cop tots siguem independentistes, cal convèncer als ciutadans que es facin d'esquerres.
Un cop que tothom s'ha fet d'esquerres, que fem?
Hem de deixar clar que ser d'esquerres no vol dir que et solucionin la vida, no.
Les polítiques progressistes passen per que tothom s'arremangui i comenci a treballar pel be comú.
Si tu estas be, jo estic be i per tan tots estem be.
Jo t'ajudo a tu però un cop tu ets ajudat, has d'ajudar a altres.
Cal ser honestos i pagar els nostres impostos, i participar en la política perquè aquest impostos s'administrin de manera equitativa.
Cal deixar de mantenir bancs, i que els bancs estiguin al servei del poble.
Cal expropiar tots els pisos buits i emplenar-los de gent.
Cal potenciar les energies sostenibles: que cada vivenda pugui tenir les seves plaques solars i les seves bateries per recollir la energia.
Cal potenciar el comerç de proximitat i els horts ecològics.
Cal fer més vida al carrer: festes populars, actes culturals gratuïts per les famílies.
Cal adequar espais per a joves: que es puguin autogestionar ells mateixos.
Cal esplais pels nens i pares.
Cal potenciar el voluntariat per acompanyament a gent gran
Cal que els escolars tinguin accés a estudis superiors (cicles formatius i universitaris)sense que els diners o la distancia siguin un obstacle.
Cal una sanitat pública eficient i real, i que l'usuari es responsabilitzi i en faci un bon ús.
I així puc seguir fins l'infinit i més enllà.
Resumint:
primer vull ser independent, segon vull governs progressistes i del poble, i tercer, participació i responsabilitat per part dels ciutadans.
Només així podrem ser feliços i menjar anisos.
Apa, siau.
